Es pot dir que he acabat la fase II
i ara ja estic en la fase III, recollint totes les informacions més
significatives per la Memòria.
Per dur a terme les conclusions,
vull fer menció del perquè em vaig decidir a fer les pràctiques en un Centre Obert. Jo diria que una de les raons
va ser com ja he manifestat en diferents ocasions, la curiositat per conèixer
el món de l’educació no formal , però crec que no vaig arribar per mi mateixa a
tenir aquest desig, sinó que en el Pràcticum I en una de les activitats que vam
fer, vàrem veure un vídeo sobre la taula rodona del 15è. Aniversari de la UOC on el
Cèsar Coll en una de les seves intervencions aportava que és
cert que la psicopedagogia ha guanyat un espai i això és evident sobretot a
nivell escolar. Ja tenim una formació i una identitat pròpia dins el conjunt de
pràctiques professionals que s’identifiquen com a intervenció psicopedagògica.
Al llarg del debat es va parlar d’altres espais, d’altres possibilitats en les
que el Psicopedagog pot intervenir, pot obrir-se un camp, nous reptes. Es va
parlar dels Esplais, Centres Oberts, gent gran....
La meva experiència sempre ha estat en l’educació formal ( fa
molts anys, també en l’esplai, però en aquella època no existia la figura de
Psicopedagog) i després d’aquest experiència , crec més que mai que la figura
del Psicopedagog és molt important, sobretot per poder fer un seguiment de
casos, com ajuda de recerca de materials, i d’orientació per les famílies.
Aquest últim aspecte el trobo bastant coix, no perquè no hagi voluntat, sinó
per falta de temps i de la persona. Parlem de famílies que necessiten moltes
pautes, un acompanyament molt proper en la majoria dels casos. Aquest
acompanyament s’ha d’aconseguir amb molta complicitat, amb temps i això només es
pot aconseguir si la persona forma part de l’Equip.
També he pogut reflexionar sobre la influència de l’educació
formal en la no formal. Els dos àmbits tenen com a objectiu estimular
l’aprenentatge, la curiositat, les relacions humanes, el respecte l’autonomia,
l’esperit crític...., però sense voler , crec que l’Educació no formal moltes
vegades no aprofita aquesta flexibilitat de la que pot gaudir, no té una
pressió d’un Currículum, per tal de planificar unes activitats en les que
l’educador pugui anar fent de guia , de dinamitzador tractant de fer projectes dels interessos reals dels
nens. En definitiva, no cal anar tan estressat en fer cada dia un horari tan
marcat. Els aprenentatges per projectes, el treball col·laboratiu potencien la
curiositat, el respecte, l’ajuda mútua, la pertinença al grup, la necessitat i
la valoració de tots els membres del grup. S’aprèn igual o més, però el nen/a és el
protagonista dels seus aprenentatges. Els nois/ del Centre Obert, molts d’ells
són nens que a l’escola no estan còmodes, tenen dificultats d’aprenentatge,
distorsionen, no acaben d’encaixar i això fa que la seva autoestima estigui per
terra, i si quan arriben al CO tenen més del mateix, no ajudem gaire a millorar
les seves situacions.
Crec que és bo el Reforç
escolar, però a vegades el intentar complir amb els deures de l’escola és
pràcticament impossible , ja que se’ls demana uns deures que ells no entenen, són
els mateixos que la resta de la classe, no hi ha una adaptació i per tant
fer-los vol dir que l’educador li diu el que ha de fer , però no hi ha
comprensió del que fa , això no li ajuda
a avançar. Parlo dels casos en els que el nen/a no té els mínims per seguir, és
cert que hi ha un grup al que aquesta ajuda els hi va molt bé, ja que a casa ningú
podria fer-li els aclariments i les dubtes que necessita.
Altre aspecte que vull comentar és l’alt grau d’implicació de les
Educadores, existeix un lligam molt fort amb els infants i això les ajuda a
guanyar-se la confiança d’ells i la de les famílies, cosa totalment necessària
en aquest camp, però d’altre banda elles mateixes reconeixen que seria bo poder
mantenir una certa distància, ja que a vegades hi ha actuacions que quan estàs
tan implicat, no ests capaç de prendre o ni te les planteges, Per aquesta raó
necessiten fer les reflexions amb l’equip setmanalment, ja que la visió de la
resta les ajuda a veure amb més objectivitat aspectes que soles no veurien.
També he pogut comprovar la connexió amb el barri, amb la resta d’entitats.
El treball en xarxa, la coordinació existent per poder dur a terme al llarg de
l’any moltes activitats que ajuden a desenvolupar en els infants actituds
participatives, de coneixement i de respecte cap a la resta d’associacions. A
nivell de població també participen com entitat en vàries activitats anuals,
aspecte que els ajuda a tenir el sentit de pertinença no només de barri, sinó
també de població.
En quant a les noves tecnologies també fan un ús important, ja que
les utilitzen com a recerca, en activitats concretes i a vegades una estoneta
curta de jocs. La majoria d’aquests nens/es a casa tenen els mínims i gràcies a
l’escola i al CO poden aprendre a utilitzar-les. Pel ells és encara una eina
molt motivadora, i quan es planteja alguna activitat relacionada amb la
informàtica, les noves tecnologies, es motiven molt.
Els casos dels que he anat fent seguiment: el grup en el que jo he
estat està format per 10 nens/es de 7,8,9 anys. En general el grup crec que ha
anat millorant en el respecte i utilització de les normes, la graella que vam
fer amb ells ens ha ajudat a ser conscients de la vegades que criden insulten,
no respecten el torn de paraules...., i a partir d’aquí s’ha pogut fer reflexions que han ajudat a
millorar. A nivell individual em vaig centrar en dos nens el D i la N. El D és
un nen que està diagnosticat coma TDAH amb altres trastorns associats (trastorn d'ansietat generalitzada). Es medica i normalment està molt bé, però hi ha dies que es transforma, és altra persona, cosa que ens planteja el dubte de fins a quin punt la família és regular en l'administració dels fàrmacs o bé les dosis han de canviar, s'han d'ajustar...., procès també habitual en la majoria dels casos.
La seva situació familiar és bastanta dura i a nivell escolar té l’autoestima
molt baixa, ja que no segueix amb normalitat els aprenentatges. En el CO quan
és l’estona de joc amb normes (jocs de taula) no participa, busca un joc en
solitari, un joc molt infantil i repetitiu amb animalets. A l’hora del reforç
sempre treballo amb ell i la valoració ha estat molt positiva, ja que quan
arribava aquest moment, sempre es negava deia que no volia llegir que ell no sabia
..., però de mica en mica fent-lo com un joc ha anat aprenent i ara fa moltes
frases i lectures senzilles que l’han obert la porta per tornar a tenir
il·lusió per llegir, saber què posa en els cartells, en els missatges....
L’altre cas és la N que és una nena amb molts problemes de
comunicació amb la resta del grup, també té problemes d’aprenentatge però el
seu avenç no ha estat tan important, ja que falta molt sovint i és molt difícil
fer –li el seguiment i proporcionar-li ajuda. Al ser una nena que no ocasiona
distorsió al grup, passa molt desapercebuda tant a l’escola com en el CO, i
això fa que a vegades els recursos es vagin cap a aquells nens/es que
necessiten actuacions constants. Amb l’educadora hem fet reflexió sobre aquesta
situació i hem acordat tenir-la sempre (quan ve) com a prioritària a l’hora del
reforç, així com buscar estratègies per tal de que participi més i es senti
important i valorada en el grup.
De la feina que he fet amb les famílies, m’agradaria destacar, que
aquestes tenen un grau de confiança cap a l’equip molt alt, quan les educadores
les aconsellen que han de participar en alguna activitat, que han d’anar a
parlar amb la directora de l’esplai o amb del CO, sempre responen positivament,
i per tant també van respondre a l’activitat que vaig preparar sobre posar
límits als nens. Va estar molt participativa, cada mare explicava els problemes
que tenen a casa “ no puc amb ell, no em fa cas, no serveix de res que el
castigui, acabem cridant tots...” Quan va acabar la sessió els hi vaig proposar
que cada una em digués una de les coses que jo els havia explicat que elles
pensaven que podrien fer a partir d’ara, alguna cosa possible d’aplicar. Aquestes
són algunes de les respostes:
- Haig d’aprendre a posar normes, encara que siguin dos o tres
- Quan digui no, serà no
- Quan els renyo després em sento malament, potser crido molt
i no ho faig bé.
- Miraré de no amenaçar tant i complir el que dic
- Sempre els amenaço amb càstigs que després no tinc forces
per complir.
Crec que es van fer reflexions importants i que com a mínim, quan
vam acabar havia ganes de poder portar a terme algunes de les propostes.
Per últim amb el treball d’orientació que vaig preparar per l’equip
d’educadores, ja vam acordar que no disposaven de temps per poder-lo fer en
unes quantes sessions, però elles sí que l’han pogut valorar i han fet reflexió
a l’entorn del power point que els hi vaig passar sobre el clima al Centre, com
fer per millorar-lo, i la valoració que han fe és molt positiva, a partir d’aquí
per elles serà una eina més de reflexió per tal de no oblidar aspectes que a
vegades amb la feina del dia a dia deixen de ser prioritaris.
