CONCLUSIONS

Es pot dir que he acabat la fase II i ara ja estic en la fase III, recollint totes les informacions més significatives per la Memòria.

Per dur a terme les conclusions, vull fer menció del perquè em vaig decidir a fer les pràctiques en un  Centre Obert. Jo diria que una de les raons va ser com ja he manifestat en diferents ocasions, la curiositat per conèixer el món de l’educació no formal , però crec que no vaig arribar per mi mateixa a tenir aquest desig, sinó que en el Pràcticum I en una de les activitats que vam fer, vàrem veure un vídeo sobre la  taula rodona del 15è. Aniversari de la UOC on el Cèsar Coll en una de les seves intervencions aportava que  és cert que la psicopedagogia ha guanyat un espai i això és evident sobretot a nivell escolar. Ja tenim una formació i una identitat pròpia dins el conjunt de pràctiques professionals que s’identifiquen com a intervenció psicopedagògica. Al llarg del debat es va parlar d’altres espais, d’altres possibilitats en les que el Psicopedagog pot intervenir, pot obrir-se un camp, nous reptes. Es va parlar dels Esplais, Centres Oberts, gent gran....

La meva experiència sempre ha estat en l’educació formal ( fa molts anys, també en l’esplai, però en aquella època no existia la figura de Psicopedagog) i després d’aquest experiència , crec més que mai que la figura del Psicopedagog és molt important, sobretot per poder fer un seguiment de casos, com ajuda de recerca de materials, i d’orientació per les famílies. Aquest últim aspecte el trobo bastant coix, no perquè no hagi voluntat, sinó per falta de temps i de la persona. Parlem de famílies que necessiten moltes pautes, un acompanyament molt proper en la majoria dels casos. Aquest acompanyament s’ha d’aconseguir amb molta complicitat, amb temps i això només es pot aconseguir si la persona forma part de l’Equip.

També he pogut reflexionar sobre la influència de l’educació formal en la no formal. Els dos àmbits tenen com a objectiu estimular l’aprenentatge, la curiositat, les relacions humanes, el respecte l’autonomia, l’esperit crític...., però sense voler , crec que l’Educació no formal moltes vegades no aprofita aquesta flexibilitat de la que pot gaudir, no té una pressió d’un Currículum, per tal de planificar unes activitats en les que l’educador pugui anar fent de guia , de dinamitzador tractant de  fer projectes dels interessos reals dels nens. En definitiva, no cal anar tan estressat en fer cada dia un horari tan marcat. Els aprenentatges per projectes, el treball col·laboratiu potencien la curiositat, el respecte, l’ajuda mútua, la pertinença al grup, la necessitat i la valoració de tots els membres del grup.  S’aprèn igual o més, però el nen/a és el protagonista dels seus aprenentatges. Els nois/ del Centre Obert, molts d’ells són nens que a l’escola no estan còmodes, tenen dificultats d’aprenentatge, distorsionen, no acaben d’encaixar i això fa que la seva autoestima estigui per terra, i si quan arriben al CO tenen més del mateix, no ajudem gaire a millorar les seves situacions.

   

 Crec que és bo el Reforç escolar, però a vegades el intentar complir amb els deures de l’escola és pràcticament impossible , ja que se’ls demana uns deures que ells no entenen, són els mateixos que la resta de la classe, no hi ha una adaptació i per tant fer-los vol dir que l’educador li diu el que ha de fer , però no hi ha comprensió del que fa , això  no li ajuda a avançar. Parlo dels casos en els que el nen/a no té els mínims per seguir, és cert que hi ha un grup al que aquesta ajuda els hi va molt bé, ja que a casa ningú podria fer-li els aclariments i les dubtes que necessita.

Altre aspecte que vull comentar és l’alt grau d’implicació de les Educadores, existeix un lligam molt fort amb els infants i això les ajuda a guanyar-se la confiança d’ells i la de les famílies, cosa totalment necessària en aquest camp, però d’altre banda elles mateixes reconeixen que seria bo poder mantenir una certa distància, ja que a vegades hi ha actuacions que quan estàs tan implicat, no ests capaç de prendre o ni te les planteges, Per aquesta raó necessiten fer les reflexions amb l’equip setmanalment, ja que la visió de la resta les ajuda a veure amb més objectivitat aspectes que soles no veurien.

També he pogut comprovar la connexió amb el barri, amb la resta d’entitats. El treball en xarxa, la coordinació existent per poder dur a terme al llarg de l’any moltes activitats que ajuden a desenvolupar en els infants actituds participatives, de coneixement i de respecte cap a la resta d’associacions. A nivell de població també participen com entitat en vàries activitats anuals, aspecte que els ajuda a tenir el sentit de pertinença no només de barri, sinó també de població.  

En quant a les noves tecnologies també fan un ús important, ja que les utilitzen com a recerca, en activitats concretes i a vegades una estoneta curta de jocs. La majoria d’aquests nens/es a casa tenen els mínims i gràcies a l’escola i al CO poden aprendre a utilitzar-les. Pel ells és encara una eina molt motivadora, i quan es planteja alguna activitat relacionada amb la informàtica, les noves tecnologies, es motiven molt.

Els casos dels que he anat fent seguiment: el grup en el que jo he estat està format per 10 nens/es de 7,8,9 anys. En general el grup crec que ha anat millorant en el respecte i utilització de les normes, la graella que vam fer amb ells ens ha ajudat a ser conscients de la vegades que criden insulten, no respecten el torn de paraules...., i a partir d’aquí  s’ha pogut fer reflexions que han ajudat a millorar. A nivell individual em vaig centrar en dos nens el D i la N. El D és un nen que està diagnosticat coma TDAH amb altres trastorns associats (trastorn d'ansietat generalitzada). Es medica i normalment està molt bé, però hi ha dies que es transforma, és altra persona, cosa que ens planteja el dubte de fins a quin punt la família és regular en l'administració dels fàrmacs o bé les dosis han de canviar, s'han d'ajustar...., procès també habitual en la majoria dels casos.        

La seva situació familiar és bastanta dura i a nivell escolar té l’autoestima molt baixa, ja que no segueix amb normalitat els aprenentatges. En el CO quan és l’estona de joc amb normes (jocs de taula) no participa, busca un joc en solitari, un joc molt infantil i repetitiu amb animalets. A l’hora del reforç sempre treballo amb ell i la valoració ha estat molt positiva, ja que quan arribava aquest moment, sempre es negava deia que no volia llegir que ell no sabia ..., però de mica en mica fent-lo com un joc ha anat aprenent i ara fa moltes frases i lectures senzilles que l’han obert la porta per tornar a tenir il·lusió per llegir, saber què posa en els cartells, en els missatges....

L’altre cas és la N que és una nena amb molts problemes de comunicació amb la resta del grup, també té problemes d’aprenentatge però el seu avenç no ha estat tan important, ja que falta molt sovint i és molt difícil fer –li el seguiment i proporcionar-li ajuda. Al ser una nena que no ocasiona distorsió al grup, passa molt desapercebuda tant a l’escola com en el CO, i això fa que a vegades els recursos es vagin cap a aquells nens/es que necessiten actuacions constants. Amb l’educadora hem fet reflexió sobre aquesta situació i hem acordat tenir-la sempre (quan ve) com a prioritària a l’hora del reforç, així com buscar estratègies per tal de que participi més i es senti important i valorada en el grup.

De la feina que he fet amb les famílies, m’agradaria destacar, que aquestes tenen un grau de confiança cap a l’equip molt alt, quan les educadores les aconsellen que han de participar en alguna activitat, que han d’anar a parlar amb la directora de l’esplai o amb del CO, sempre responen positivament, i per tant també van respondre a l’activitat que vaig preparar sobre posar límits als nens. Va estar molt participativa, cada mare explicava els problemes que tenen a casa “ no puc amb ell, no em fa cas, no serveix de res que el castigui, acabem cridant tots...” Quan va acabar la sessió els hi vaig proposar que cada una em digués una de les coses que jo els havia explicat que elles pensaven que podrien fer a partir d’ara, alguna cosa possible d’aplicar. Aquestes són algunes de les respostes:

-      Haig d’aprendre a posar normes, encara que siguin dos o tres

-      Quan digui no, serà no

-      Quan els renyo després em sento malament, potser crido molt i no ho faig bé.

-      Miraré de no amenaçar tant i complir el que dic

-      Sempre els amenaço amb càstigs que després no tinc forces per complir.

Crec que es van fer reflexions importants i que com a mínim, quan vam acabar havia ganes de poder portar a terme algunes de les propostes.

Per últim amb el treball d’orientació que vaig preparar per l’equip d’educadores, ja vam acordar que no disposaven de temps per poder-lo fer en unes quantes sessions, però elles sí que l’han pogut valorar i han fet reflexió a l’entorn del power point que els hi vaig passar sobre el clima al Centre, com fer per millorar-lo, i la valoració que han fe és molt positiva, a partir d’aquí per elles serà una eina més de reflexió per tal de no oblidar aspectes que a vegades amb la feina del dia a dia deixen de ser prioritaris.